RELATO Nº 4: El Hort dels Corders.

" L'Hort dels Corders" 
(col.laboració al llibret de la gallata Hort dels Corders, en el 2010)

Transcrito al castellano más abajo. 



Alce la vista cap al nostre cel, lluminós i blau. Uns coloms descenen d’ell, llépols per picotejar les molletes de pa que uns xiquets els tiren. De sobte, i de manera fortuïta, creua veloç un lloro de pelatge verd i exòtic, deixant escapar el seu peculiar crit mentres va a la cerca del Parc Ribalta. Els menuts ocells mediterranis també s’atreveixen a ocupar part del cel, saltant distraigudament per les teulades, arbres i plaça, roban les poquetes molletes que els coloms deixen escapar. Somric observant les seues atrevides maniobres, mentre en pregunte si ells, els ocells castelloneros, són l’únic que ens queda. Els ocells alcen el vol i jo els segueix amb la mirada. Açí està. El cel de Castelló. Observant-me, observant-mos des de l’altura. 
El mire amb delectació. Preguntant-me si a més dels ocells, este cel blau és tot el que ens queda… El que ens queda d’aquell passat tan llunyà, tan proper i tant de nosaltres. 
Algú em va dir que sols un arbre de fortes arrels és capaç de soportar fins la pitjor tempesta. Em pregunte si el nostre arbre té eixes arrels, fortes i fondes, capaces de foradar i arrelar-se en la terra roja i fecunda de Castelló. O serà en canvi un arbre dèbil i descuidat que al menor embat morirà davant la indiferència del seu propi poble. 
Alce la vista cap el nostre cel, lluminos i blau. Qüestionan-me esta volta si ells també l’observaren des del mateix punt on estic ara, sentada en un banc… però em recorde que aleshores no hi havien bancs i la terra era tot el que tenien per sentar-se a descansar. 

Amagada darrere les ulleres de sol tanque els ulls i fantasetge una estoneta. Imatgine que un altre món, dins del d’ara, està ací, davant de nosaltres i sols cal esforzar-se un poc i cridar-lo amb paraules d’amor, per a que isca al nostre encontre. I jo ho faig, ara i sempre que puc: tanque els ulls, formule la frase màgica i l’enxisament funciona!. 
Al voltant de mi ja no hi han cases, ni l’antic edifici d’Hisenda, ni la Casa Gran, ni l’estatua del Rei En Jaume, ni el parking, ni la font moderna del Ripo, ni els gronxadors, ni el quiosc amb les seues begudes, taules i cadires, ni els xiquets de diferentes races jugant per la plaça, ni els peatons creuant-la afaenats en les seues tasques diàries… inclòs alguns parlant llengües que jo desconec però que des de fa pocs anys s’escolten per la nostra terreta. Sí… tota eixa realitat d’ara, diversa i cosmopolita, s’ha desdibuixat i diferents imatges m’ envolten:

Corren altres temps, altres costums, altres personatges, altres escenaris… encara que de fons esta el mateix cel blau d’aleshores, d’ara, i de sempre. És el nostre cel mediterrani, el cel que observe jo ara i que ulletjava el Vicent… per aquells temps… 
Vicent es neteja la suor amb la manega de la camisa, perque hui el sol cau a plom i ell ha fet ja dos viatges de cànem fins l’Hort. Estem a finals del segle XVIII i des de fa décades la Plana de Castelló està invadida de finques cultivades de cànem, convertin-mos així en els principals abastidors de la Peninsula. 
Tan de cànem ha fet que proliferen els oficis de filaters, teixidors, soguers i aspardenyers, repartits entre unes 200 families i 300 telars. Vicent esta cansat i mire el canem pensant en lo que costa fer un metro de cordell. El canem l’ha tingut que sembrar entre febrer i maig, i segar-lo pels voltants de la Mare de Deu d’agost. Desprès de deixar-lo secar 3 ó 4 dies l’ha colpejat fins separar les fulles de la titja, posteriorment l’ha submerjit amb aigua per a que fermentara i es desferen les fibres de les parts llenyoses, novament ha calgut tornar a secar les plantes per extraure la cànula que cobréis la fibra i procedir al pentinat. Tasca que finalment va a fer en aquell Hort. 
Vicent esbufega i busque en aquell caluros dia de final d’agost un poquet d’alivi amb un parell de traguets d’aigua fresqueta del cantrelló. Pèro aixó no li dona massa consol: a voltes els ulls se li torven, els pulmons se li ofeguen i l’estomac també se li rebolique. Ja li ho va advertir el metge: treballar amb el cànem és un ofici insalubre. Tant ho es que fins les autoritats han restringit les zones on es poden fer estes llavors. Ja fa temps d’aixó, corría l’hivern del 1780, quan l’Ajuntament va prohibir als soguers filar i tindre les seues rodes al voltant de la Muralla, dels carrers de la vil.la i els arrabals, baix multa de cinc lliures cada ú, autoritzant-se únicament aquell solar dispost a l’efecte…. (Encara és massa prompte però amb els anys aquell hort sería conegut per tot el món com l’Hort del Corders, sent adquirit en 1872, en pública subasta, pel Gremi de l’ofici) 
Vicent bufa i rebufa, esgotat de tant de treball i misèria, però com sol passar amb els pobres de bon cor, encara té ànims per conformar-se i dir-se que ell és algú realment afortunat, perquè el Vicent és descendent de gent de l’ofici i compte amb un taller artesà, que com tots els de Castelló, també li serveix com a vivenda pròpia. El cànem el treballen en el denominat « Obrador » situat en l’últim pis, per a que circule l’aire pels amples ventanals i així s’evite com es puga la ingesta de la pols en suspensió que genera la seua manipulació. La costum de que el taller també siga vivenda, ha fet que la mà d’obra d’este ofici siga familiar i que el torn, la carda, el teler, el banc solero, el xamarit, els aprimadors, les agulles, els formers i altres eines, a mès dels secrets i el bon fer del mestre artesà passen de pare a fill, sent el sosté i sobre tot, el monopoli d’estes families. 
El Vicent veu vindre a la seua dona, esgotada com ell per l’intens treball. I no hi ha per a menys perquè la madeixa de huit onces li costa de filar a una dona tot un dia i fins ben tard per la nit, tot aixó per un miserable preu. 
  Pero Paca es animosa i no decau, aguanta i fila, i fila, i fila i pareix com si mai es cansara, encara que les ulleres que envolten els seus ullets no le deixen disimular lo consumideta que va per dins. Vicent sap la raó d’eixa fictícia fortalesa, i és el seu amor propi, que no és el mateix que l’orgull: La Paca no vol acabar en la casa de La Misericòrdia. Destí de tots els pobres de solemnitat de la ciutat. La majoria d’ells espardenyers, soguers, teixidors, costureres i filadores. Son tants els companys d’ofici els que han acabat alli que en la Casa de la Misericordia s’ha fet necessari planificar alguns telars per teixir llenç, peines per a rastrillar el cànem i dos rodes per a filar, i així que els pobres fasguen alguna cosa de profit. També s’ha decidit que els xiquets més menuts vaixguen a parar al col.legi d’Orfes de Sant Vicent Ferrer, fundada en 1789, on s’els ensenya a llegir, escriure i tota sort de llavors relacionades amb el cànem i corderia. Les autoritats tenen tant d’interés en això que els qui expresen la seua voluntat de continuar amb aquest ofici poden quedar-se en l’escola fins els 16 anys i els qui no volen, han d’eixir als 14 anys”. Però la Paca no vol que la seua Mercedetes, ni el seu Lluisset acaben allí, per aixó fila, fila i fila i torne a filar… encara que els ulls se li tanquen… pero els seus dits, plens de dureces encara que ella s’els unte amb oli, no deixen de moure’s fins ben avançada la nit. Vicent somriu a la Paca, que arriva amb el saquet de la brena. Al Vicent se li sent la panxa, perquè està amb un tros de pa i cinq figues seques des que es va alçar a l’alba. Paca ja esta al seu costat i junts, com cada dia, busquen l’ombra d’un arbre i es senten a terra. L’almorçar és un tros de pa i dos llesques fines de cansalà viaeta, de la darrere matança que els va baixar sa mare l’altre dia que va anar a vore’ls. El Vicent i la Paca reguen aquesta vianda amb uns glops de vi de Benicàssim, del barral que acompanya el saquet de brena. Amb la panxa un poc més plena els entra l’ensopiment i recolcen l’esquena en l’arbre, dient-se que necessiten descansar mes que sigua una estona.

Queden tantes hores encara… fins que es fique el sol i amague darrere el seu mant de foscor eixe cel tant lluminos i tant blau… tan blau com sempre i tant nostre. 
I jo tinc que obrir els ulls darrere les meues ulleres de sol, perquè la rutina diària m’espenta i m’obliga a mirar el rellotge. Ja he d’anar-me’n i deixar la imaginació per a una altra ocasió. No obstant em done dos segons mes de gràcia i fantasia: Al meu costat encara puc veure al Vicent i a la Paca, estesos a l’ombra d’aquell arbre fort, que els done bona ombra i te llargues i fortes arrels, afonades en la terra roja i fecunda del nostre Castelló. 
Del d’aleshores, del d’ara…. del de sempre.


en castellano 


Levanto la vista hacia nuestro cielo, luminoso y azul.
Unas palomas descienden de él, golosas por picotear las migas de pan que unos niños les echan. De repente cruza veloz un loro de pelaje verde y exótico, dejando escapar su peculiar grito, mientras va a la busca del Parque Ribalta. Los pequeños pájaros mediterráneos también se atreven a ocupar parte del cielo, saltando distraídamente por los tejados, árboles y plaza, robando las pocas migas que las palomas dejan escapar. Sonrío observando sus atrevidas maniobras, mientras pregunto si ellos, los pájaros castelloneros, son lo único que nos queda.

Los pájaros levantan el vuelo y yo los sigo con la mirada. Aquí está. El cielo de Castelló. Observándome, observándonos desde la altura. Lo miro con delectación. Preguntándome si además de los pájaros, este cielo azul es todo el que nos queda… Lo que nos queda de aquel pasado tan lejano, tan próximo y tan de nosotros. 
Alguien me dijo que solo un árbol de fuertes raíces es capaz de soportar hasta la peor tormenta. Me pregunto si nuestro árbol tiene esas raíces, fuertes y hondas, capaces de agujerear y arraigarse en la tierra roja y fecunda de Castelló. O será en cambio un árbol débil y descuidado que al menor embate morirá ante la indiferencia de su propio pueblo. Levanto la vista hacia nuestro cielo luminoso, preguntándome ahora si ellos también lo observaron desde el mismo punto donde estoy ahora, sentada en un banco… pero me recuerdo que entonces no habían bancos y la tierra era todo lo que había para sentarse a descansar. Escondida detrás las gafas de sol cierro los ojos y fantaseo un momento. 
Imagino que otro mundo, dentro del de ahora, está aquí, ante nosotros y solo hace falta esforzarse un poco y llamarlo con palabras de amor, para que salga a nuestro encuentro. 
Yo lo hago, ahora y siempre que puedo: cierro los ojos, formulo la frase mágica y el encantamento funciona. Alrededor de mí ya no hay casas, ni el antiguo edificio de Hacienda, ni la Casa Grande, ni la estatua del Rey En Jaume, ni el parking, ni la fuente moderna del Ripo, ni los columpios, ni el quiosco con sus bebidas, mesas y sillas, ni los niños de diferentes razas jugando por la plaza, ni los peatones cruzándola ocupados en sus tareas diarias… incluso algunos hablando lenguas que yo desconozco pero que desde hace pocos años se escuchan por nuestra tierra. Sí… toda esa realidad de ahora, diversa y cosmopolita, se ha desdibujado e imágenes diferentes me rodean:
Corren otros tiempos, otras costumbres, otros personajes, otros escenarios… aunque de fondo esta el mismo cielo azul de entonces, de ahora, y de siempre. Es nuestro cielo mediterráneo, el cielo que observo yo ahora y que oteaba el Vicente por aquellos tiempos… Vicent se limpia el sudor con la manga de la camisa, porque hoy cae el sol a plomo y él ha hecho ya dos viajes de cáñamo hasta el Huerto. 
Estamos a finales del siglo XVIII y desde hace décades la Plana de Castelló está invadida de fincas cultivadas de cáñamo, convirtiendose así en los principales abastecedores de  Peninsula. Tanto cáñamo ha hecho que proliferen los oficios de hiladores, tejedores, sogueros y alpargateros, repartidos entre unas 200 familias y 300 telares. Vicent esta cansado y mira el cañamo pensando en lo que cuesta hacer un metro de cordel. 
El cáñamo lo ha tenido que sembrar entre febrero y mayo, y segarlo por la Virgen de agosto. Después de dejarlo secar 3 ó 4 días, lo ha golpeado hasta separar las hojas del tallo, posteriormente lo ha sumergido con agua para que fermentara y se despegaran las fibras de las partes leñosas, nuevamente ha habido que volver a secar la planta para extraer la cánula que cubre la fibra y proceder al peinado. Tarea que finalmente va a hacer en aquel Huerto. 
Vicente resopla y busca en aquel caluroso día de final de agosto un poco de alivio con un par de tragos de agua fresca del botijo. Pero esto no le da demasiado consuelo: a veces los ojos se le nublan, los pulmones se le ahogan y el estomago se le revuelve. Ya se lo advirtió el médico: trabajar con el cáñamo es un oficio insalubre. Tanto lo es que hasta las autoridades han restringido las zonas donde se puede tratar el cánamo. Ya hace tiempo de eso. Ccorría el invierno del 1780, cuando el Ayuntamiento prohibió a los sogueros hilar y tener sus ruedas alrededor de la Muralla, de las calles de la villa y los arrabales, bajo multa de cinco libras, autorizándose únicamente aquel solar como dispuesto al efecto…. (Todavía es demasiado pronto pero con los años aquel huerto sería conocido por todo el mundo como el huerto de los sogueros, siendo adquirido en 1872, en pública subasta, por el Gremio del oficio.
Vicente resopla, agotado de tanto de trabajo y miseria, pero como suele pasar con los pobres de buen corazón, todavía tiene ánimos para conformarse y decirse que es afortunado, por ser descendente de gente del oficio y con ello contar con un taller artesano, que como todos los de Castelló, también le sirve como vivienda propia. 
El cáñamo lo trabajan en el denominado « Obrador » situado en el último piso, para que circule el aire por los anchos ventanales y así se evite la ingesta del polvo en suspensión que genera su manipulación. 
La costumbre de que el taller también sea vivienda, ha hecho que la mano de obra de este oficio sea familiar y que el torno, la carda, el telar, el banco solero, el xamarit, las agujas... y otras herramientas, además de los secretos y el buen hacer del maestro artesano, pasen de padre a hijo, siendo el sostén y el monopolio de estas familias. 
Vicente ve llegar a su mujer, agotada como él por el intenso trabajo. Y no hay para menos porque la madeja de ocho onzas le cuesta de hilar a una mujer todo un día y hasta bien entrada la noche, todo por un miserable precio. Pero Paca es animosa y no decae, aguanta y hila, y hila, y hila y parece como si nunca se cansara, aunque las ojeras  que rodean sus ojos no delatan lo consumida que va por dentro. Vicente sabe la razón de esa ficticia fortaleza, y es su amor propio, que no es el mismo que el orgullo: La Paca no quiere acabar en la casa de La Misericordia. Destino de todos los pobres de solemnidad de la ciudad. La mayoría de ellos alpargateros, sogueros, tejedores, costureras y hiladoras. Son tantos los compañeros de oficio los que han acabado allí, que en la Casa de la Misericordia se ha hecho necesario instalar algunos telares para tejer lienzo, peines para rastrillar el cáñamo y dos ruedas para hilar, y así que los pobres hagan algo de provecho. También se ha decidido que los niños más pequeños vayan a parar en el colegio de Huérfanos de San Vicente Ferrer, fundado en 1789, donde se les enseña a leer, escribir y toda suerte de trabajos relacionados con el cáñamo y la cordelería. Las autoridades tienen tanto interés en esto que quienes expresan su voluntad de continuar con este oficio, pueden quedarse en la escuela hasta los 16 años y quienes no quieran, tienen que salir a los 14 años. 

Pero la Paca no quiere que su Merceditas, ni su Luisito, acaben allí, por eso hila, hila y hila, y vuelve a hilar, aunque los ojos se le cierren…pero sus dedos, llenos de durezas aunque ella se los unte con aceite, no dejan de moverse hasta muy avanzada la noche. 
Vicente sonríe a Paca, que llega con el saquito del almuerzo. A Vicente se le escucha el estomago, porque anda con un trozo de pan y cinco higos secos desde que se levantó al amanecer. Paca ya esta a su lado y juntos, como cada día, buscan la sombra de un árbol y se sientan en tierra. El almuerzo es un trozo de pan y dos rebanadas finas de tocino de la matanza, que le trajo su madre el otro día que fue a verlos. Vicente y la Paca riegan esta vianda con unos tragos de vino de Benicasim, del porrón que acompaña el saquito del almuerzo. 
Con la panza un poco más llena les entra la modorra y apoyan la espalda en el árbol, diciéndose que necesitan descansar aunque sea un rato. Quedan tantas horas todavía, hasta que el sol se esconda detrás de su manto de oscuridad, en ese cielo tan luminoso y azul… tan azul como siempre y tan nuestro. 

Yo tengo que abrir los ojos tras mis gafas de sol, porque la rutina diaria me empuja y me obliga a mirar el reloj. Ya tengo que irme y dejar la imaginación para otra ocasión. No obstante me doy dos según más de gracia y fantasía: A mi lado todavía puedo ver a Vicente y a Paca, tumbados a la sombra de aquel árbol fuerte, que les da buena sombra y tiene largas y fuertes raíces, hundidas en la tierra roja y fecunda de nuestro Castelló. 
Del de entonces, del de ahora…. del de siempre.


Comentarios

Entradas populares de este blog

Relato 11: Palmira Plá, mas que una maestra republicana.

RELATO 7: Cosas de Mujeres.

RELATO Nº 5 . Juanjo Ballesta no lo sabe.